Viernes XXII del tiempo ordinario
Texto del Evangelio (Lc 5,33-39): En aquel tiempo, los fariseos y los maestros de la Ley dijeron a Jesús: «Los discípulos de Juan ayunan frecuentemente y recitan oraciones, igual que los de los fariseos, pero los tuyos comen y beben». Jesús les dijo: «¿Podéis acaso hacer ayunar a los invitados a la boda mientras el novio está con ellos? Días vendrán en que les será arrebatado el novio; entonces ayunarán en aquellos días».
Les dijo también una parábola: «Nadie rompe un vestido nuevo para echar un remiendo a uno viejo; de otro modo, desgarraría el nuevo, y al viejo no le iría el remiendo del nuevo. Nadie echa tampoco vino nuevo en pellejos viejos; de otro modo, el vino nuevo reventaría los pellejos, el vino se derramaría, y los pellejos se echarían a perder; sino que el vino nuevo debe echarse en pellejos nuevos. Nadie, después de beber el vino añejo, quiere del nuevo porque dice: ‘El añejo es el bueno’».
¿Podéis acaso hacer ayunar a los invitados a la boda mientras el novio está con ellos?
Hoy, en nuestra reflexión sobre el Evangelio, vemos la trampa que hacen los fariseos y los maestros de la Ley, cuando tergiversan una cuestión importante: sencillamente, ellos contraponen el ayunar y rezar de los discípulos de Juan y de los fariseos al comer y beber de los discípulos de Jesús.
Jesucristo nos dice que en la vida hay un tiempo para ayunar y rezar, y que hay un tiempo de comer y beber. Eso es: la misma persona que reza y ayuna es la que come y bebe. Lo vemos en la vida cotidiana: contemplamos la alegría sencilla de una familia, quizá de nuestra propia familia. Y vemos que, en otro momento, la tribulación visita aquella familia. Los sujetos son los mismos, pero cada cosa a su tiempo: «¿Podéis acaso hacer ayunar a los invitados a la boda mientras el novio está con ellos? Días vendrán…» (Lc 5,34).
Todo tiene su momento; bajo el cielo hay un tiempo para cada cosa: «Un tiempo de rasgar y un tiempo de coser» (Qo 3,7). Estas palabras dichas por un sabio del Antiguo Testamento, no precisamente de los más optimistas, casi coinciden con la sencilla parábola del vestido remendado. Y seguramente coinciden de alguna manera con nuestra propia experiencia. La equivocación es que en el tiempo de coser, rasguemos; y que durante el tiempo de rasgar, cosamos. Es entonces cuando nada sale bien.
Nosotros sabemos que como Jesucristo, por la pasión y muerte, llegaremos a la gloria de la Resurrección, y todo otro camino no es el camino de Dios. Precisamente, Simón Pedro es amonestado cuando quiere alejar al Señor del único camino: «¡Tus pensamientos no son los de Dios, sino los de los hombres!» (Mt 16,23). Si podemos gozar de unos momentos de paz y de alegría, aprovechémoslos. Seguramente ya nos vendrán momentos de duro ayuno. La única diferencia es que, afortunadamente, siempre tendremos al novio con nosotros. Y es esto lo que no sabían los fariseos y, quizá por eso, en el Evangelio casi siempre se nos presentan como personas malhumoradas. Admirando la suave ironía del Señor que se trasluce en el Evangelio de hoy, sobre todo, procuremos no ser personas malhumoradas.
_____________________
Divendres XXII de durant l’any
Text de l’Evangeli (Lc 5,33-39): En aquell temps, els fariseus i els mestres de la Llei digueren a Jesús: «Els deixebles de Joan dejunen sovint i fan pregàries, igual que els dels fariseus. Però els teus mengen i beuen». Jesús els respongué: «¿Podeu fer dejunar els convidats a noces mentre l’espòs és amb ells? Ja vindrà el temps que l’espòs els serà pres; aquells dies sí que dejunaran».
Els proposà també una paràbola: «Ningú no talla un pedaç d’un vestit nou i el posa en un vestit vell: si ho fes així, hauria esquinçat el vestit nou, i el pedaç tret del nou no s’avindria amb el vell. I ningú no posa vi nou en bots vells: si ho fes així, el vi nou rebentaria els bots i es vessaria, i els bots es farien malbé. El vi nou s’ha de posar en bots nous. Ningú que begui vi vell, no en vol després de nou, perquè diu: ‘El vell és millor’».
¿Podeu fer dejunar els convidats a noces mentre l’espòs és amb ells?
Avui, en la nostra reflexió sobre l’Evangeli, veiem la trampa que fan els fariseus i els mestres de la Llei, quan tergiversen una qüestió important: senzillament, ells contraposen el dejunar i pregar dels deixebles de Joan i dels fariseus amb el menjar i beure dels deixebles de Jesús.
Jesucrist ens diu que a la vida hi ha un temps de dejunar i pregar, i que hi ha un temps de menjar i beure. Això és: la mateixa persona que prega i dejuna és la que menja i beu. Ho veiem a la vida quotidiana: contemplem l’alegria senzilla d’una família, potser a la nostra mateixa família. I veiem que, en un altre moment, la tribulació visita aquella família. Els subjectes són els mateixos, però cada cosa al seu temps: «¿Podeu fer dejunar els convidats a noces mentre l’espòs és amb ells? Ja vindrà el temps…» (Lc 5,34).
Tot té el seu moment; sota el cel hi ha un temps per a cada cosa: «Un temps d’esquinçar i un temps de cosir» (Coh 3,7). Aquestes paraules dites per un savi de l’Antic Testament, no precisament dels més optimistes, quasi coincideixen amb la senzilla paràbola del vestit apedaçat. I segurament coincideixen d’alguna manera amb la nostra pròpia experiència. L’equivocació és que al temps de cosir, esquincem, i al temps d’esquinçar, cosim. Llavors res surt bé.
Nosaltres sabem que com Jesucrist, per la passió i mort, arribarem a la glòria de la Resurrecció, i tot altre camí no és el camí de Déu. Precisament, Simó Pere és amonestat quan vol allunyar el Senyor de l’únic camí: «No veus les coses com Déu, sinó com els homes» (Mt 16,23). Si podem gaudir d’uns moments de pau i alegria, aprofitem-los. Segurament ja ens vindran moments de dejunar de valent. L’única diferència és que, afortunadament, sempre tindrem el nuvi amb nosaltres. I és això el que no sabien els fariseus i, potser per això, a l’Evangeli quasi sempre se’ns presenten com persones malhumorades. Sobretot no en siguem nosaltres de persones malhumorades, tot admirant la suau ironia del Senyor que es trasllueix a l’Evangeli d’avui.
_________________
Venerdì, XXII settimana del Tempo Ordinario
Testo del Vangelo (Lc 5,33-39): In quel tempo, i farisei e i loro scribi dissero a Gesù: «I discepoli di Giovanni digiunano spesso e fanno preghiere; così pure i discepoli dei farisei; i tuoi invece mangiano e bevono!». Gesù rispose loro: «Potete forse far digiunare gli invitati a nozze quando lo sposo è con loro? Ma verranno giorni quando lo sposo sarà loro tolto: allora in quei giorni digiuneranno».
Diceva loro anche una parabola: «Nessuno strappa un pezzo da un vestito nuovo per metterlo su un vestito vecchio; altrimenti il nuovo lo strappa e al vecchio non si adatta il pezzo preso dal nuovo. E nessuno versa vino nuovo in otri vecchi; altrimenti il vino nuovo spaccherà gli otri, si spanderà e gli otri andranno perduti. Il vino nuovo bisogna versarlo in otri nuovi. Nessuno poi che beve il vino vecchio desidera il nuovo, perché dice: “Il vecchio è gradevole!”».
Potete forse far digiunare gli invitati a nozze quando lo sposo è con loro?
Oggi, nella nostra riflessione sul Vangelo, vediamo la trappola che tendono i farisei ed i maestri della Legge, quando tergiversano una questione importante: semplicemente, essi contrappongono il digiunare ed il pregare dei discepoli di Giovanni e dei farisei col mangiare e bere dei discepoli di Gesù.
Gesù Cristo ci dice che nella vita c’è un tempo per digiunare e pregare, e che c’è un tempo per mangiare e bere. Vuol dire che: la stessa persona che prega e digiuna è quella che mangia e beve. Lo vediamo nella vita giornaliera: contempliamo la semplice allegria di una famiglia, forse della nostra stessa famiglia. E vediamo che, in un altro momento, la tribolazione visita quella famiglia. I soggetti sono gli stessi, ma ogni cosa a suo tempo: «Potete far digiunare gli invitati a nozze, mentre lo sposo è con loro? Verranno però i giorni…» (Lc 5,34).
Tutto ha il suo momento; sotto il cielo c’è un tempo per ogni cosa: «Un tempo per sdrucire e un tempo per cucire» (Qo 3,7). Queste parole dette da un saggio dell’Antico Testamento, non precisamente dei più ottimisti, quasi coincidono con la semplice parabola del vestito rammendato. E sicuramente coincidono in qualche modo con la nostra propria esperienza. L’errore è che quando è tempo di cucire, sdruciamo; e che quando bisogna sdrucire, cuciamo. Ed è allora quando nulla riesce bene.
Noi sappiamo che, come Gesù Cristo, per la passione e morte, arriveremo alla gloria della Risurrezione. E che qualunque altro cammino non è il cammino di Dio. Precisamente, Simone Pietro viene rimproverato quando vuole allontanare il Signore dall’unico cammino: «perché non pensi secondo Dio, ma secondo gli uomini!» (Mt 16,23). Se possiamo godere di alcuni momenti di pace e di allegria, approfittiamoli. Certamente ci arriveranno momenti di duro digiuno. L’unica differenza è che, per fortuna, sempre avremo lo sposo con noi. Ed era questo che non sapevano i farisei e, forse per ciò, nel Vangelo quasi sempre ci vengono presentati come persone di malumore. Ammirando la dolce ironia del Signore che s’intravvede nel Vangelo di oggi, soprattutto, cerchiamo di non essere persone malumorate.
Publicar un comentario